03 Respostes al bar d’en Hopper

Per què esperar fins dilluns o dimarts o quan sigui que trobi en Protzenko si puc mirar d’esbrinar alguna cosa més sobre la? Després de donar-hi moltes voltes vaig decidir-me per baixar al carrer i preguntar. Algú havia de conèixer els antics propietaris, algú que fos esgotadorament tafaner i corcó. I aquest algú havia de ser la Fara.[@more@]

De seguida vaig penedir-me d’haver baixat en cos de camisa; l’aire s’havia tornat gèlid després de caure el sol. Em va estranyar el trànist gairebé inexistent de cotxes i persones, tractant-se del primer cap de setmana dedicat al consum nadalenc. Em vaig imaginar la massa de gent embotida en centres comercials i em van venir nàusees. Potser la Fara també hi seria però, si no havia trencat el costum, la trobaria al bar de la cantonada acompanyada d’algun desconegut.

El bar de la cantonadaLa campaneta alegre de sobre la porta va anunciar la meva entrada a l’establiment. El cambrer, que endreçava la baixella neta rera la barra, va alçar la mirada impassible i va assentir amb el cap a mode de salutació. En una taula del fons, l’individu que llegia el diari no va deixar de fer-ho. Rondaria la cinquantena, i vestia d’un gris merengo amb barret i tot. Em va sobtar que tan ell com el tercer home portessin una indumentària més adient al cinema negre que als temps que vivim. Aquest últim assaboria una cervesa a la barra mentre escoltava la Fara, que tampoc m’havia vist.

—Bona tarda, Senyora Fara —vaig saludar-la mentre m’hi apropava.

—Ah, hola.

Vaig notar que s’incomodava, així que calia anar per feina.

—No voldria molestar-la, però necessito saber una cosa.

—Segui aquí, si vol —l’interlocutor de la Fara m’oferí el seu tamboret—, que jo encara haig de fer algunes gestions.

L’home em va beneïr amb la mirada, perquè la meva interrupció acabava d’obrir la garjola de paraules insubstancials on s’havia ficat. La Fara, en canvi, em va maleïr els ossos, de manera que les forces quedaven contrarestades. La dona va xarrupar a fons el que quedava del batut de móra i gerds amb licor de vainilla, regalims de caramel i canyella en pols. Després va parlar:

—Digues. Què vols?

—Veuràs, em preguntava si tu sabries… si tu vas conèixer els antics propietaris de la casa on visc.

—Sí. Hi vaig xerrar un parell de vegades. Per què?

—No res, per curiositat —vaig dir per evitar que comencés a fer preguntes—. Com eren?

—Eren gent estranya. —Collons! Perquè la Fara digués això, havien de ser rars a matar—. Dues parelles que vivien plegades. No en el mateix espai on t’estàs tu, naturalment. Llavors el pis era el doble de gran, però quan van marxar, la immobiliària el va dividir. Per especular, suposo. Qui no viu de l’especulació avui en dia? El món és ple de corruptes! Alcaldes, policies, empresaris… I jo he de malviure amb una pensió miserable.

La dona havia agafat el camí cap a Úveda i jo no tenia ni temps ni ganes d’escoltar els seus circumloquis, així que vaig redreçar-la:

—També se les passaven magres, les dues parelles, per arribar a final de mes?

—I ca! Aquells vivien a cos de rei. Vaja, que ni el Juan Carlos aquell, m’explico?

—S’explica. —De sobte, vam quedar-nos en silenci uns instants—. I diu que eren estranys?

—I tant! No només pel fet de viure tots sota el mateix sostre; es veu que feien rituals. D’això, el barri n’anava ple.

No em calia preguntar qui es va encarregar de difondre-ho. M’ho imaginava.

—I digui’m, Senyora Fara, què se’n va fer d’ells?

—Es van comprar una casa més gran, a Collserola, enmig del bosc.

—Els quatre?

—Sí, els quatre. Ja t’he dit que s’entenien molt bé.

La Fara va referir-se a una bona entesa de grup. Va explicar que cap d’ells no disentia del que deia un altre i que eren les dones les qui portaven la veu cantant. Elles dues, va dir, movien els fils i els dos homes avançaven com si fossin bens. Eren com una sola persona, una única femme fatale que ho resseguia tot amb la mirada, deia el que no pensava i pensava el que no deia, una màquina neuronal que quadrava tots els càlculs.

Abans de tornar cap a casa, vaig dibuixar un esbós de Collserola, situant-hi les poblacions de forma aproximada, i vaig demanar a la Fara que m’indiqués on era la casa. Ho va fer amb un gran cercle perquè no hi ha estat mai, però sap que la gossera hi queda a prop.

Capítols anteriors:
02 Solució temporal
01 Tancat

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.