08 La capsa metàl·lica

La veïna del costat, que no porta ni dos dies al pis, ja comença a fer reformes. En part ho entenc, perquè la casa, com la vaig veure, feia més llàstima que el gosset pelut de l’espot publicitari que duia per eslògan “ell mai no ho faria”. Gràcies a la periodista de talons de pam i mig i posat egocèntric, el vestíbul s’ha convertit en unes golfes improvisades que han motivat tota mena de comentaris.[@more@]

—Diuen que ve de Madrid.

—Ca, dona! Que se la veu de poble o, a molt estirar, d’una ciutat petita com Terrassa o Sant Cugat.

—I tant! Fa per Sant Cugat, no trobes? Amb la classe que gasta…

—De classe res! És una farsant. Se la veu d’una hora lluny que calça aquests talons per impressionar-nos, però la mossa, aquí on la veus, és noia de costums casolans i rebequeta a les espatlles.

—Manoi! Si això pas que ho porta la joventut! Ara, llueixen cuir i cadenes per totes bandes, ensenyen la roba interior, si no el cul, i les mosses porten faldilles sobre els pantalons!

—Uix, sí. Són tan extremistes com alguns polítics; la roba o bé els va justa o bé els penja.

La discussió anava per llarg, però no m’he quedat per sentir-la. Tan bon punt he tingut l’ascensor davant, he abandonat les dues iaies entre capses, ferralla oxidada, artilugis corcats i mobles de disseny. I quins mobles! No són pas d’Ikea. Per tant, o la periodista és d’aquelles de renom que cobren una pasta gansa o algun embull ha muntat per arribar amb tanta pompa.

Aprofitant que els paletes li tombaven envans i refeien el terra, m’he decidit a fer una cosa que em volta pel cap de fa dies: arrencar la falsa finestra del mur. Ara que sé que no hi ha cap pati al darrera, potser que me’n desfaci d’una vegada. Així que martell i tornavís en mà, he començat a foradar les vores fins que m’he adonat que m’allargaria més que les rebaixes si no ho feia amb un trepant.

A quarts de vuit ja havia enllestit la feina. Per sorpresa meva —i de l’Ics, quan ho vegi— la falsa finestra és una capsa metàl·lica d’un gruix raonable. Pesa com un mort. Si més no, pesa com la tia Ruth el dia que va caure escales avall i el pare i jo vam haver d’arrossegar-la fins al porxo, tot esperant que una mica d’aire la revifaria. Malauradament, era ben morta i ben pesada.

Capítols anteriors:
07 Regal de reis
06 Responsabilititat compartida
05 Preguntes a l’aire lliure
04 Ni el lampista pot amb ella
03 Respostes al bar d’en Hopper
02 Solució temporal
01 Tancat

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.