09 El darrer quadre

París, novembre de 1925.

No hi ha una estació més bonica per admirar París des de Montmartre que no sigui la tardor. Pel meu gust, l’octubre és el millor mes. Aleshores les Tulleries i els jardins de Luxemburg es dauren al capvespre. L’aire fa olor de castanyes i la gespa desapareix sota denses capes de fullaraca seca. Ara, fa massa fred. L’aire es torna gèlid i molest, sobretot a les nits, que xiuxiueja incessant vora les llambordes, s’escola per sota la porta i se t’entortolliga als peus. Per sort, ja no viuré més hiverns, ni a París ni enlloc.

[@more@]

Ho he deixat tot apamat. El ferrer m’ha lliurat l’encàrrec tal com li havia demanat. Per sorpresa meva no ha errat ni les mides ni el material ni l’engranatge. Com havíem quedat, només m’ha fet una única clau, una petita filigrana d’or a la qual hi he afegit una cadeneta també d’or. Quan la Blandine ha destapat el cofret, se li ha il·luminat la cara i no ha trigat a penjar-se l’enfilall. “I, digues, què obre aquesta clau?”, m’ha preguntat curiosa. “La meva ànima”, he afegit. S’ha fet un silenci incòmode, d’aquells en què el temps sembla haver-se aturat i el pensament entre dues persones és el mateix. Llavors, la Blandine ha descobert que l’oferiment significava un adéu per sempre, i la cara se li ha enfosquit tan ràpid com se li havia encès no feia ni dos minuts.

Moulin de la Galette - Relats Conjunts

També deixo a les seves mans tota la meva obra. Bé, tota menys el darrer quadre que es queda amb mi. Mentre quatre llàgrimes petites li rodolaven galtes avall, li he explicat que les teles eren a les golfes de l’estudi. “Estan embolicades dins d’un estoig de pell, n’hi ha una dotzena, les millors que he fet, les que no he cremat, i vull que les guardis així fins que no passin cinc anys”, li he demanat. Després he recorregut el carrer Lepic amunt fins le moulin de la Galette. El contemplo des del banc on m’he assegut a escriure la meva darrera carta. Avui gira més que mai, violentament, m’atreveixo a dir, com si la Stola Fallax s’hagués convertit en vent per arrencar-nos a tots de la faç de la Terra.

Ara seguiré fins a la place du Tertre. Estic segur que trobaré en Lambert al jardinet, mig adormit amb la pipa pendulant als llavis. És un home privilegiat, aquest Lambert. La maison de la rue Cortot és una de les millors de tot París. No és gaire gran, però està ben situada, sobretot per a un marxant com ell. Mai millor dit, des de la seva torreta té tots els artistes als seus peus. Es pot dir que ho té tot entre propietats i família, però avui podrà afegir-hi una escriptura més. He decidit lliurar-li la clau de la casa de Barcelona amb la condició que no la pot vendre o anar-hi a viure fins d’aquí a cinc anys. Després, que faci el que vulgui.

París m’ha envellit. Me’n vaig enamorar des del dia en què la vaig trepitjar per primera vegada. He cercat el quadre que m’hi va portar des que li vaig perdre el rastre i ja he desistit de seguir-lo. Avui l’art és un objecte més amb el qual comerciar, potser el llenç hagi creuat l’Atlàntic o el Pacífic i si segueixo aquí, París, acabarà matant-me. Envelleixo massa depressa, o sigui que miraré de guanyar temps al temps.

Gorgetti

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.