Ajuntament amunt i avall

Amunt per la decisió d’expropiar pisos buits o en mal estat i per anunciar que començarà per ciutat vella.

Avall perquè vol convertir aquests pisos de ciutat vella en apartaments turístics. Com sempre, Barcelona mira a l’exterior, al turisme, al consumisme… i dóna l’esquena, si no una puntada de peu, als ciutadans.

La dita és certa: Barcelona és bona, si la bossa sona.

[@more@]



Comentaris tancats a Ajuntament amunt i avall

A punt pel trasllat

Ja gairebé ho tinc. El trasllat serà imminent. Nous tons a les parets, però reminiscències de les anteriors. Més calidesa i potser algun canvi d’estil, qui sap. Només he seguit les passes dels que ja ho han fet. Només m’avanço als que no trigaran a fer-ho.[@more@]



Comentaris tancats a A punt pel trasllat

10 La desfeta

Plou. Cau un xàfec dels que no veia des de fa temps. Eren altres temps. Alguns diuen que temps millors. No ho crec. Cap temps no és bo als ulls dels crítics o dels pessimistes. En canvi, els optimistes s’entesten a veure-ho tot…, què dic?, a fer-t’ho veure tot del seu color. Les seves paraules empalagoses són com un braç que t’envolta i et fa mirar, et fa caminar per on ells volen. Asseguren que tot és meravellós, encara que tu no ho vegis, com ara, que no la veig. Redéu! Amb el xàfec que cau a penes la veig. No em penedeixo d’haver-la tirat daltabaix… o sí? No ho sé, no ho sé, no ho sé. Només sé que no la veig. Guaita!, ara passen dues ambulàncies. Són com els gremlins; es multipliquen amb l’aigua. Què n’he fet de la carta? On l’he posada? Aquí no hi és. Tampoc és a l’altra butxaca. Tant és! El millor que puc fer és oblidar-ho tot. Oblidar-me d’una vegada per totes de la capsa misteriosa. L’Ics s’ha entestat en què hi ha un misteri que cal resoldre, però no n’hi ha cap. Li he dit que això només ens complicarà la vida. Que per a passatems ja hi ha mots encreuats als diaris. Bé, no, ara hi ha sudokus. El sudoku te’l fumen per totes bandes. No m’estranyaria que l’Adrià reinventés la sopa de lletres convertint-la en “Sopa d’escuma de sudoku”. Mai no he cregut en els plats minimalistes, com mai no pensat que l’andròmina contingués res de valor. Guaito de nou. No la veig. Ara no plou tant com per no veure-la. No! És més simple que això. No hi és. Ha desaparegut o… algú se l’ha endut.[@more@]

Capítols anteriors:
09 El darrer quadre
08 La capsa metàl·lica
07 Regal de reis
06 Responsabilititat compartida
05 Preguntes a l’aire lliure
04 Ni el lampista pot amb ella
03 Respostes al bar d’en Hopper
02 Solució temporal
01 Tancat



Comentaris tancats a 10 La desfeta

Obligats a llogar

La nova Llei de l’habitatge té punts que no agraden a tothom. Concretament l’article que obligarà a llogar pisos que faci més de dos anys que són buits. Alarmats, CiU i PP titllen la mesura d’intervencionista. Cert, és intervencionista. I què? Que no prenem un analgèsic quan tenim mal de cap? Que no anem a parlar amb el mestre quan un fill té problemes a l’escola? Doncs, si l’habitatge és un problema social, el més lògic és que algú miri d’intercedir entre l’oferta i la demanda per tal d’assegurar el dret bàsic a viure sota un sostre a un cost raonable.[@more@]

Per tant, que no s’agafin de la maneta ara CiU i PP per fúmer-se a la butxaca els electors que tenen béns immobles, tot pensant en les “municipals” del maig. Que un pis romangui buit és una injustícia i la norma encara és suau. Els llogaters haurien de vetllar perquè les seves cases mai no quedessin per omplir. Com a molt, mig any.

Ara bé, el consistori tampoc hi fa massa. Carregats de bones intencions, això sempre, sigui qui sigui qui s’aclofi al poder. I és que només cal fer una ullada al web Prohabitatge, associació que fa d’intermediari entre llogaters i rellogats. Proves de buscar un lloguer de 800 euros al més com a molt, sense preferències de barris ni de nombre d’habitacions, i et topes amb el següent resultat: 4 ofertes, Ciutat Vella, Eixample, Nou barris i Horta-Guinardó, curiosament les menys cèntriques són les més cares. Cal o no cal intercedir?

Comentaris tancats a Obligats a llogar

Qüestió d’ales…

Coloms
Marejos, vòmits, diarrea i mal de cap, en algunes ocasions, conjuntivitis i congestió nasal, en d’altres. Només són alguns dels símptomes que poden ocasionar-nos les malalties transmeses pels coloms: tuberculosi, clamidiasi, salmonelosi, toxoplasmosi, pneumoencefalitis, criptococosi, etc. A aquests efectes perniciosos sobre la nostra salut, cal afegir-hi el deteriorament que les defecacions columbines ocasionen al mobiliari urbà perquè cremen i perquè embruten la roba estesa, estàtues, bancs i paviment. A més, cal afegir els casos en que aquests ocellots urbans embossen desguassos o s’instal·len en sortides d’aire condicionat.[@more@]

Siguin aquestes les motivacions —que no són poques— o en siguin unes altres, hi ha algú que ha decidit acabar amb l’espècie Columba livia domestica, terme científic que confereix un rang il·lustre a un animal tan vulgar com el colom de ciutat. De la notícia, curiosa i fins i tot irrissòria, se’n fa ressò la premsa aquests dies; ahir La Vanguardia i avui L’Avui —disculpeu la redundància. La població de coloms ha disminuït de 3.000 a 600 caps en dos mesos. Ho explicaven, als mitjans, els venedors de bossetes de gra per a coloms que veuen com el negoci trontolla. Ja se sap, sense bèsties per alimentar, qui els en compra?

L’extermini va començar a començaments d’any i la policia va detenir “El Falcó”, un home de seixanta anys que enverinava les aus. Però com a la pel·lícula “El zorro”, l’enverinador taciturn té un seguidor, si és que no ha creat escola i en té més d’un. Per descobrir qui dispersa la metzina, l’Ajuntament de Barcelona, els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana han unit esforços per aturar la matança. Òscar Sunyer, un dels venedors de llaminadures i veces —el que mengen els coloms—, assegura que la plaça sense coloms perd el seu encant i suggereix als investigadors com enverinen els ocells: pa o arròs que s’ha deixat unes hores a remull amb detergent, líquid de frens o anticongelant.

A l’equip d’investigadors, però, no els calen ajuts de fora. Són experts en tota mena de crims, de manera que un cas com aquest només és un entrant abans que arribi el plat fort. No han hagut d’encerclar la plaça de Catalunya ni interrogar a cada vianant per esbrinar que el nou enverinador segueix el mateix modus operandi. L’originalitat, doncs, no és una qualitat del nou Falcó, que potser compra estricnina a la farmàcia, s’abasteix del líquid de frens al taller de sota casa o ha descobert que “Ariel lava más blanco”. En canvi ha après dels errors del seu antecessor i alça el vol abans que no el cacin.

Potser ara que la policia científica ha descobert el conte d’en Nap-Buf i ressegueix molletes de pa, el Falcó tornarà a abeurar-se de la literatura popular o de dites tan nostrades com aquella que fa: si algú et demana aigua, no li donis; ensenya-li el camí de la font”.

Comentaris tancats a Qüestió d’ales…

Preocupats per foteses

No cal anar massa lluny ni remenar massa per adonar-se que el món està boig. Els difunts pares del surrealisme gaudirien d’allò més si aixequessin el cap i es topessin amb la nostra societat. Llegeixo a La Vanguardia que la Guàrdia Urbana dedica temps i esforços a descobrir i capturar un presumpte enverinador de coloms a la plaça de Catalunya. Una família sorollosa, malaltissa i molesta que hauria perdut 1.700 dels seus integrants.[@more@]

Quina hipocresia, per Déu!, i que ràpid que oblidem aquella campanya anticolombina mitjançada per falcons, que va acabar amb la nidació d’algunes d’aquestes aus rapaces a la Sagrada Família i un bon seguici de canaris i caderneres esbudellats als balcons de la ciutat. Aleshores, però, la Guàrdia Urbana no va anunciar cap ordre de cerca i captura contra els “assassins alats”.

Aquest teatre municipal em fa pensar en qui diantres estableix les prioritats d’actuació tant del cos de seguretat com de l’Administració, sobretot quan damunt la taula hi ha temes que preocupen molt més a la ciutadania. Parlem d’inseguretat, parlem del cost de la vida, parlem de l’accés a un bon ensenyament públic, parlem de la creació de feina ben pagada i, no per estar a la cua és menys important, parlem de l’accés a l’habitatge.

Que no ens emboirin la vista les petites foteses que ens volen vendre i menys el dia després de fer-se un sorteig d’habitatges protegits. També ho llegeixo al diari i les xifres esveren: gairebé 55.000 aspirants a un pis de protecció oficial per una oferta de només 1.500! Per participar-hi només calia estar empadronat a Barcelona, independentment de l’edat o del lloc de naixement. Així que potser accedeix a l’habitatge una persona de 20 anys abans que una de 30, tot i que guanyin el mateix, o potser algú que fa dos anys que viu a Barcelona passa per davant al que hi ha viscut tota la vida. Ja se sap, lleis i trampes es donen la mà.

Però per lleis… pitjors aquelles que no es fan complir o les que escrites i aprovades de bona voluntat acaben convertint-se en paper mullat. Hauria de ser estrany veure un motorista circulant pel carril bici a fi d’estalviar-se una cua de cotxes, però jo ho he vist aquest matí, ben a prop del congrés de telefonia mòbil 3GSM. M’he quedat de pedra, tot i que encara m’ha soprès més descobrir que quatre agents de la Guàrdia Urbana, uniformats amb armilla reflectant, no s’adonessin de res mentre passejaven i xerraven. És clar, devien estar debatent qui pot ser el segon presumpte enverinador colombí ara que ja n’han capturat un. No hi ha res com un cas que et tregui de la rutina.

Comentaris tancats a Preocupats per foteses

Xifres pesades

—Són dos amb dotze.

—¿Con diez?

—No, doce.

—¿Diez, has dicho?

—Dos euros con doce céntimos.

—Ah, doce… ¿No eran diez?

—Espere que le saco el tiquet o se lo apunto, como prefiera.

—No, si no hace falta, ya te he oído.

—Toma. Aquí tienes: doce céntimos. Hay que ver, que números más pesados.

Per pesades… algunes persones!

[@more@]

Comentaris tancats a Xifres pesades

No parlis!

Avui en dia, per no ser hipòcrita, has de callar.” És la frase del dia. L’he sentit i l’he anotada. Qui l’ha pronunciada ho feia tot rememorant els anys de la dictadura, quan els qui havien fet gala de l’amistat van incórrer en la traïció, per por, covardia o ràbia, i denunciaren persones innocents per parlar el català en l’entorn familiar o per altres qüestions tant o més injustes.[@more@]

No es tracta de què haguem de ser hipòcrites, s’explicava aquesta persona, sinó que sovint més val no expressar la teva opinió per evitar conflictes posteriors, a curt o llarg termini. En tenim un exemple recent: el conseller Joan Saura, ha fet ús de la seva llibertat d’opinió; ha expressat i justificat els motius pels quals caldria legalitzar totes les drogues, com es va fer amb el tabac i l’acohol.

Als partits de l’oposició, els ha faltat temps per exigir la seva dimissió o bé la suspensió temporal del càrrec. I jo em dic, a sant de què? Que potser el Senyor Saura ha perjudicat algú o ha comès algun delicte? Només per opinar? Estem arribant a uns extrems inadmisibles en la política, ja no en l’àmbit estatal sinó també en l’autonòmic i el municipal, i després els polítics es pregunten per què la gent deixa de creure en ells i oblida la cita amb les urnes.

Em pregunto quant haurem d’esperar perquè l’oposició adopti una actitud respectuosa, constructiva, activa i intel·ligent. Una oposició neta que no perdi el temps a desgastar el govern de torn i un govern que, per la seva banda, no retorni la pilota en aquest partit tediós i estèril.

Però la pregunta del conseller posa de manifest la hipocresia política que impera a les files de tots els partits. Joan Saura només ha plantejat una de tantes preguntes que molts ens fem des de fa temps i la legalització de les drogues és una qüestió pendent, una qüestió que altres governs democràtics ja van assumir i van saber resoldre satisfactòriament.

PER EVITAR LA DISCÒRDIA CALLEM I CALLANT NO AVANCEM
Per tant, no estic d’acord en la “frase del dia”, en què haguem de silenciar les nostres opinions, conviccions o propostes per por a la discòrdia. Un company em deia, fa uns dies, “estic d’acord amb el que planteges, però no he dit res per no generar més polèmica, perquè la majoria prefereix deixar les coses com estan”. Em vaig quedar de pedra i vaig entendre que com ell n’hi ha un munt. “Per què hem d’apagar els llums si demà tot seguirà igual?”, vaig sentir la setmana passada. “De res servirà que apagui el mòbil un dia”, em van comentar ahir.

D’acord. No facis res que pensis que no has de fer, els diria a tots ells, però no deixis de fer-ho per desídia o perquè la majoria ho prefereix d’una altra manera. El diàleg pot generar confrontació, senyors governants, però amb seny i paciència, la discòrdia ens porta al consens, a punts d’acord, a vegades tant necessaris. La vida és així, una successió de moments d’estabilitat i moments de canvi. I sense canvis, la terra encara seria plana i els nens vindrien de París.

Comentaris tancats a No parlis!

Mòbil apagat, butxaca contenta

Una nova iniciativa que es difon de forma exponencial per la Xarxa: el dia 6 de febrer protesta contra la pujada tarifària de la telefonia mòbil amb el teu silenci. És a dir, si pots, apaga el telèfon mòbil, si no, no el facis servir ni el despengis llevat que sigui imprescindible.[@more@]

La convocatòria pretén un seguiment massiu que faci caure en picat els ingressos diaris de les tres operadores de telefonia mòbil a l’Estat Espanyol. Els convocants asseguren que Movistar, Vodafone i Orange volen incrementar les tarifes el mes de març per compensar la llei que prohibeix l’arrodoniment del cost d’una trucada. Per això, les companyies augmentarien el preu de l’establiment de trucada, que ara és de 12 cèntims, però també apujarien el preu del minut.

Segons els defensors de la vaga, Telefònica va anunciar un augment del cost d’establiment de trucada del 25% (de 12 a 15 cèntims) i això és un fotimé de diners si tenim present que “Telefónica Móviles” és el principal operador estatal, amb una quota de mercat del 46%. En aquest cas, les tarifes doblarien les que s’han establert en països de la Unió Europea com Dinamarca, Bèlgica i Holanda.

Comentaris tancats a Mòbil apagat, butxaca contenta

Els luxes es paguen

avió
Per molt que sembli una contradicció, no ho és: el creixement desmesurat, sense cap mena de limitació, comportarà fracàs i problemes perquè no és sostenible. És una de les conclusions que podem extreure’n de l’Informe sobre el canvi climàtic presentat a París i alhora que obre molts interrogants. Per exemple, si no caldria regular el consum desmesurat en una societat capitalista com la nostra.[@more@]

Alguns economistes opinen que no, que l’economia no pot parar de créixer pel bé d’un país. També ho pensen la majoria d’empresaris, però aquests amb unes altres raons, prou òbvies. Per tant, si els empresaris ni tampoc els consumidors, immersos en aquesta espiral de consum imparable, volen autoregular-se, potser ja va sent hora que l’administració hi faci alguna cosa.

La solució queda en mans dels legisladors com ja ha passat amb altres qüestions. Haurien d’adoptar noves mesures, algunes punitives, per controlar el desbaratament de l’energia i altres recursos. Una forma d’incentivar el consum responsable per a usos socials és el cobrament per trams de consum, és a dir, que la despesa es pagui de forma exponencial.

Aquest model, que es va proposar per a l’abastament d’aigua, també podria aplicar-se al gas o a l’electricitat. D’aquesta manera, tothom tindria accés a béns bàsics i en podria fer un consum mínim a preus més que ajustats, però a mesura que se sobrepassessin els mínims, el preu es dispararia. Això vol dir que el propietari d’un camp de golf hauria de pagar l’aigua a preu d’or. El mateix li passaria a una empresa de telemàrqueting amb la factura de la llum.

La mesura, però, hauria de distingir entre una activitat laboral i una activitat d’oci. Si ens fixem l’oci d’ara és molt més consumista que el de fa unes dècades. Avui, molta gent, inclosos joves i vells, viatgen com a mínim una vegada a l’any, però uns quants repeteixen. I els trajectes ja no només es fan en cotxe, autocar o tren; ara la majoria tria l’avió, més ràpid però també més contaminant. Si seguim pensant en l’oci, les aplicacions informàtiques com els vídeojocs, la televisió o el cinema, s’han afegit a la lectura i els passejos, i han arraconat els jocs de taula o de carrer. Les noves activitats de lleure impliquen un consum elèctric que no ens és indispensable per viure. Li apliquem un plus?

En definitiva, el model de pagament per trams proposat no és una idea tan esbojarrada. Petits i grans luxes, com una segona residència, l’aigua per a regar el jardí, el segon vehicle familiar o el tercer vol en avió de l’any, han de costar el que la paraula “luxe” implica. L’imprescindible per viure ha de ser ccessible a tothom i qui en vulgui més que pagui.

Comentaris tancats a Els luxes es paguen