09 El darrer quadre

París, novembre de 1925.

No hi ha una estació més bonica per admirar París des de Montmartre que no sigui la tardor. Pel meu gust, l’octubre és el millor mes. Aleshores les Tulleries i els jardins de Luxemburg es dauren al capvespre. L’aire fa olor de castanyes i la gespa desapareix sota denses capes de fullaraca seca. Ara, fa massa fred. L’aire es torna gèlid i molest, sobretot a les nits, que xiuxiueja incessant vora les llambordes, s’escola per sota la porta i se t’entortolliga als peus. Per sort, ja no viuré més hiverns, ni a París ni enlloc.

[@more@]

Ho he deixat tot apamat. El ferrer m’ha lliurat l’encàrrec tal com li havia demanat. Per sorpresa meva no ha errat ni les mides ni el material ni l’engranatge. Com havíem quedat, només m’ha fet una única clau, una petita filigrana d’or a la qual hi he afegit una cadeneta també d’or. Quan la Blandine ha destapat el cofret, se li ha il·luminat la cara i no ha trigat a penjar-se l’enfilall. “I, digues, què obre aquesta clau?”, m’ha preguntat curiosa. “La meva ànima”, he afegit. S’ha fet un silenci incòmode, d’aquells en què el temps sembla haver-se aturat i el pensament entre dues persones és el mateix. Llavors, la Blandine ha descobert que l’oferiment significava un adéu per sempre, i la cara se li ha enfosquit tan ràpid com se li havia encès no feia ni dos minuts.

Moulin de la Galette - Relats Conjunts

També deixo a les seves mans tota la meva obra. Bé, tota menys el darrer quadre que es queda amb mi. Mentre quatre llàgrimes petites li rodolaven galtes avall, li he explicat que les teles eren a les golfes de l’estudi. “Estan embolicades dins d’un estoig de pell, n’hi ha una dotzena, les millors que he fet, les que no he cremat, i vull que les guardis així fins que no passin cinc anys”, li he demanat. Després he recorregut el carrer Lepic amunt fins le moulin de la Galette. El contemplo des del banc on m’he assegut a escriure la meva darrera carta. Avui gira més que mai, violentament, m’atreveixo a dir, com si la Stola Fallax s’hagués convertit en vent per arrencar-nos a tots de la faç de la Terra.

Ara seguiré fins a la place du Tertre. Estic segur que trobaré en Lambert al jardinet, mig adormit amb la pipa pendulant als llavis. És un home privilegiat, aquest Lambert. La maison de la rue Cortot és una de les millors de tot París. No és gaire gran, però està ben situada, sobretot per a un marxant com ell. Mai millor dit, des de la seva torreta té tots els artistes als seus peus. Es pot dir que ho té tot entre propietats i família, però avui podrà afegir-hi una escriptura més. He decidit lliurar-li la clau de la casa de Barcelona amb la condició que no la pot vendre o anar-hi a viure fins d’aquí a cinc anys. Després, que faci el que vulgui.

París m’ha envellit. Me’n vaig enamorar des del dia en què la vaig trepitjar per primera vegada. He cercat el quadre que m’hi va portar des que li vaig perdre el rastre i ja he desistit de seguir-lo. Avui l’art és un objecte més amb el qual comerciar, potser el llenç hagi creuat l’Atlàntic o el Pacífic i si segueixo aquí, París, acabarà matant-me. Envelleixo massa depressa, o sigui que miraré de guanyar temps al temps.

Gorgetti

Comentaris tancats a 09 El darrer quadre

Apagada pel canvi climàtic

electricitat
Algú pot imaginar-se una ciutat sense llum? Va passar a Nova York, el 9 de novembre de 1965 i, la darrera vegada, el 15 d’agost de 2003. També a Detroit i a Cleveland. El mateix podria passar el proper 1 de febrer, de 19:55 a 20:00, a casa nostra, però no degut a una avaria tècnica o a motius desconeguts.[@more@]

Aquesta vegada es tracta d’un acte de protesta que diverses associacions mediambientals promouen entre la ciutadania per lluitar contra el canvi climàtic. La intenció és que el proper dijous, la Terra s’apagui —per fusos horaris, és clar— durant cinc minuts i demostrar-nos a nosaltres mateixos, als mitjans de comunicació i als governs, l’ingent quantitat d’energia que gastem i com d’insostenible pot arribar a ser el dia que els països en vies de desenvolupament facin com nosaltres.

Es tracta d’apagar-ho tot
No n’hi ha prou en apagar llums, televisors, ràdios i ordinadors, sinó que cal desendollar qualsevol aparell elèctric de la corrent ja que la majoria de màquines continuen consumint tot i haver-les apagat. I sinó que els ho preguntin als milions de LEDs vermells que es mantenen encesos indefinidament. Val a dir, que la situació ideal per assegurar la desconnexió completa fóra abaixar els ploms durant aquests cinc minuts. Accionar la palanca no costa pas massa, però difícilment, a Barcelona, veurem com s’ennegreix la Torre Agbar, l’Hotel de les Arts i el gratacels adjacent, el Parc de Recerca Biomèdica o tants altres blocs. I amb la Tour Eiffel o l’edifici de Montparnasse, a París, què passarà?

La iniciativa reclama que passar a l’acció és una qüestió d’urgència i n’estan fent difusió diverses associacions com l’Aliança pel planeta, els Amics de la Terra o el seu equivalent internacional, Friends Of the Earth International (FOEI). Asseguren que la qüestió del canvi climàtic no pot quedar únicament en mans de les persones, sinó que ha de passar a l’àmbit legislatiu.

Per què l’1 de febrer?
Un grup d’experts sobre el clima de les Nacions Unides presentarà un informe sobre el canvi climàtic l’1 de febre a París. Una data significativa a França, que s’espera que ho sigui més enllà de les seves fronteres perquè el clima és una qüestió que ens afecta a tots. Per això les organitzacions demanen la màxima difusió i participació possible, perquè la protesta silenciosa tingui un pes real mediàtic i polític.

Comentaris tancats a Apagada pel canvi climàtic

Il·luminats

Real Alcázar de Sevilla[@more@]

Real Alcázar, Sevilla.

Comentaris tancats a Il·luminats

Regals per als rics

No és cap llegenda urbana que les empreses farmacèutiques, mitjançant els visitadors, ofereixen bonificacions als metges que receptin una determinada marca o un determinat genèric. Fins al punt de sentir alguns metges assegurar-te rotundament que un genèric és millor que l’altre, que aquell el fan a Indonèsia i que per tant no fa tant d’efecte. El motiu? Tu no el saps, però a ell l’espera un plus en forma de viatge, ordinador o algun objecte de disseny.[@more@]

Però els metges no són pas els únics que es cobren un plus amb espècies. No us heu preguntat mai perquè alguns actors o personatges de portada de revistes llueixen sempre la mateixa marca de roba? A ells la roba, el telèfon mòbil d’última generació o fins i tot el cotxe els surt gratis, perquè són el millor aparador pel producte en qüestió. Són maniquis en moviment, ídols per a un sector de la població que voldrà ser com ells i per això consumiran determinades marques o vestiran de la mateixa manera. A aquests personatges, tot això els surt gratis, perquè nosaltres els ho paguem amb les nostres compres.

Les productores cinematogràfiques tampoc se n’estan de fer publicitat i aconseguir bones crítiques. Com qui no vol la cosa, les majors nord-americanes, ofereixen material d’oficina, a banda de samarretes, als periodistes que cobreixen l’acte. Ordinadors portàtils, encara no, però només es qüestió de temps. I si no, que els ho diguin als propietaris d’algunes benzineres o als promotors turístics que coneixen bé aquest mecanisme. En definitiva, els qui es poden permetre comprar els darrers productes del mercat, no cal que ho facin perquè ja els els ofereixen; en canvi els pobres, s’han de rascar encara més la butxaca si ho volen tenir.

Comentaris tancats a Regals per als rics

Buidatge

Per què fer neteja física sol implicar una mena de neteja psíquica? Em refereixo a la neteja a fons, no a fer dissabte i prou, sinó a remenar calaixos i prestatges per desfer-te de papers i roba que no fas servir. Una altra pregunta que em faig és: per què el ser humà tendeix a guardar de tot pensant que li farà servei més endavant? Som recol·lectors per naturalesa?[@more@]

Al capdamunt d’un prestatge, he trobat arxivadors empolsegats amb apunts de batxillerat. El més preocupant és que m’ha dolgut desfer-me’n. Aquells dibuixos de l’interior de la cèl·lula… Les fotocòpies de filosofia i un dels treballs… Reaccions químiques complexes, valoracions analítiques i les integrals! Redimonis! M’adono que ja no sé resoldre integrals. Ni derivades tampoc. I amb les equacions de segon grau hauria de posar-me a prova.

Darrera dels papers de BUP i COU, venien els de la facultat. Fotocòpies de llibres (il·legals, és clar), fotocòpies d’apunts, els meus apunts, treballs, més treballs… No, ep, això s’ha de guardar. Un temps més, m’he dit, per si de cas. I aleshores he topat amb dibuixos, retalls de diari i articles sobre informàtica i disseny web de fa deu anys. Algunes anotacions les vull mantenir però escrivint-les en un altre full o una altra llibreta només faria que perllongar-los l’existència una mica més, no gaire més. Així que ho anoto aquí. Pse, com si servís de res. Si més no, no ho perdré i si ho perdo no serà cap daltabaix.

Principi del caos molecular. Dents sobre llençols. Casa de nines. Paràlisi. Vol la casa. Engreixar els fills. Tadea. Avortament. La història del Senyor Sommer de Patrick Süskind. Sin echar sombra alguna – balanceábase con el viento – surcando mares, la luna. Del amor d’Allen Debolton. E A- E A- Bb7 Bb6 G-7 G-6 D Bb7 Bb6 G-7 G-6 D E Fº7 E7 Fº7 E7. El príncep de Maquiavel. La història més bella del món d’R. Simonette. 09 12 23 30 33 49.

Que n’és d’estranya la sensació que et queda després de reviure, adonar-te que molts records havien quedat colgats per noves vivències i que a penes queda rastre d’allò que havies après. Però encara és més gran la sensació de buidor, una vegada engegues tota la paperassa al contenidor blau. A reveure.

Comentaris tancats a Buidatge

L’espera de James Cameron

James Cameron
El cineasta nord-americà James Cameron ha esperat deu anys per començar a rodar la seva propera pel·lícula. Segons ell, l’espera era necessària perquè la tecnologia avancés prou per fer possible el que li balla pel cap. Va sorprendre amb les dues Terminator i amb Titanic, el 1997; veurem com reaccionaran el públic i la crítica davant d’Avatar, un títol que podria arribar a les nostres sales la tardor de 2009.[@more@]

Avatar combinarà la fotografia en acció real amb les noves tècniques de producció que ha inventat l’equip de Cameron; es rodarà en tres dimensions (3D) i s’estrenarà en un nou format de projecció: digital 3D. Per això, però, caldrà que les sales facin una inversió prèvia per adaptar-s’hi. Hi estaran disposats?

James Cameron ha escrit Avatar durant una dècada mentre esperava que la tecnologia evolucionés per poder barrejar els seus mons imaginaris amb situacions reals. Ara que ja disposa d’un sistema virtual de càmeres en temps real podrà fer realitat el somni i retornar al gènere d’aventures i ciència-ficció que el va fer famós. Però Avatar també serà un viatge emocional de redenció i revolució.

DE QUÈ VA?
És la història d’un ex marine ferit que, per causes alienes a la seva voluntat, haurà d’establir-se en un planeta exòtic ric en biodiversitat, on es convertirà en líder d’una raça indígena que lluita per la supervivència. I qui posarà cara al protagonista, Jake Sully, no serà pas conegut. Així ho ha volgut Cameron tal com va fer amb Titanic, quan a Leonardo Di Caprio només se’l coneixia per papers secundaris. Aquest cop, l’actor revelació podria ser Sam Worthington, actor australià reconegut per l’Institut de Cinema Australià i el Cercle de Crítics Cinematogràfics d’Austràlia pel seu treball a Sommersault i Dirty Deeds.

A la pell de la protagonista femenina s’hi posarà Zoe Saldana (La Terminal, Piratas del Carib: La maledicció de la perla negra). Ella serà la indígena que primer traicionarà a Sully per enamorar-se’n després. Un paper que li demanarà una bona dosi de memòria, ja que Cameron ha creat una llengua indígena rica en consonància amb l’exotisme del medi. Segons el director, el projecte serà possible gràcies a Fox perquè “només es pot treballar d’una forma tan arriscada amb qui confies plenament” i ha afegit que recompensarà aquesta relació amb un “projecte guanyador”.

Comentaris tancats a L’espera de James Cameron

Discriminació laboral

Se necesita 1 locutor/a latinos para radio fórmula en emisora de radio ubicada en Barcelona. Media jornada. Incorporación inmediata.

[@more@]

Una oferta de feina entre tantes però, això sí, discriminatòria a favor dels llatinoamericans. Prou malament està el mercat del periodisme com perquè a sobre es creein guetos. Però això no només passa en aquest sector, el mercat laboral està canviant amb els fenòmens migratoris; si abans els xinesos es limitaven a obrir restaurants, a la llarga han acabat obrint també sabateries, botigues de “tot a cent” i forns de pa. La diferència amb els començaments és que ara gestionen les empreses des d’un despatx i darrera el taulell hi trobem els últims nou vinguts, provinents de l’Amèrica Llatina. Potser això explica que també ells vulguin confegir un espai laboral exclusiu.

Comentaris tancats a Discriminació laboral

Nu de vida

Delta de l'Ebre, Camarles.[@more@]

Canal de Lligallo del Ganguil a Camarles, Baix Ebre, Tarragonès.

Fa temps els pollancres acaronaven la riba d’un canal auster, creat per la mà de l’home respectant el medi. Era de fang i no de ciment com ara. Un canvi que va significar exirpar-li els arbres i arbustos com si fossin extremitats gangrenades. Amb ells van marxar els ocells, els escarabats, les sargantanes, les granotes i les tenques de riu. De tant en tant, encara pots trobar-te amb un reducte d’aquesta diversitat perduda que et fa pensar cap on anem.

4s comentaris

-50%

Mai unes xifres han dit tant i han enganyat tant. Qualsevol que hagi sortit al carrer d’una setmana ençà les haurà vistes: descomptes del 10, del 20 i fins al 50%. “Hasta fin de existencias”, diu la lletra petita i, en moltes botigues, ja hi han arribat. Són les rebaixes i tot el que gira al voltant: consumisme, trucs enganyosos, tècniques de mercat i moda. Sociòlegs i antropòlegs que busqueu tema per al doctorat, aquí en teniu un prou interessant.[@more@]

Els mitjans de comunicació no es cansen de repetir-nos que el nivell de vida estatal dista molt del que tenen en altres països de la Unió Europea, sobretot els nòrdics. Aquí hi ha molta pobresa, hipoteques pels núvols, habitatge inaccessible, aliments bàsics a preu d’or… vaja, que ens hem d’estrényer el cinturó per a tot. En canvi, quan ens posen un cartell de “rebaixes” o de “-50%” sembla que haguem d’amollar la pasta i arrabassar tot el que tenim per davant.

El primer cap de setmana de rebaixes, que és aquest, el centre de la ciutat penja el cartell d’obert. Hi acudeix gent del barri, gent d’altres districtes i habitants d’altres municipis. El formigueig incessant fa pensar que demà tornarem a sentir la notícia del juliol passat: “els comerços ja han venut un terç del seu estoc, la primera setmana de rebaixes”. Ho comprovem?

Cinc dies més tard, a penes queda res de la temporada a les botigues de la cadena Inditex, entre d’altres. Els botiguers les han disposat sobre gòndoles i prestatges a l’entrada dels establiments, mentre que les parets interiors i els laterals ja els ocupen nous articles que no estan rebaixats. Cal tenir molta vista i molt sentit comú per no deixar-se engatussar.

Podem pensar moltes coses. Que ja no es fan regals de reis o bé que es fan en metàl·lic i els benefactors esperen aquests dies per gastar-s’ho. Que la gent no compra roba ni sabates ni electrodomèstics ni artilugis per a l’oci durant tot l’any i s’esperen a fer-ho ara; són molts els qui surten del FNAC amb vàries bosses.

El comerç H&M fa com la resta: articles amb decomptes gairebé inexistents, mentre que les novetats ho inunden tot. I per saber què està rebaixat i què no ho està només cal mirar les etiquetes. On ho especifica, on consten els dos preus (l’antic i el nou), parlem de rebaixa. Si no, més val que ho deixem estar o paguem per novetat. Curiosament els articles nous són els de més qualitat, els més vistosos, els que potser acabin sortint més… perquè, en definitiva, la calor ha arribat abans d’hora i, encara que no fos així, els aparadors s’encarregarien d’avisar-nos. No només és primavera al Corte Inglés!

EL FENÒMEN EN IMATGES

La febre del consumisme hi és gairebé tot l’any. Ho podem comprovar en aquestes imatges, enregistrades en plena campanya nadalenca. Llavors, potser que acceptem que el consumisme és real, que ens movem com un ramat allà ons ens dicta la moda i la publicitat, que comprem de forma compulsiva, sovint sense pensar. Preguntem-nos també per què ho fem? Per suplir alguna mena de mancança, per afició, per competir amb els col·legues, per ostentar a la feina?

Comentaris tancats a -50%

08 La capsa metàl·lica

La veïna del costat, que no porta ni dos dies al pis, ja comença a fer reformes. En part ho entenc, perquè la casa, com la vaig veure, feia més llàstima que el gosset pelut de l’espot publicitari que duia per eslògan “ell mai no ho faria”. Gràcies a la periodista de talons de pam i mig i posat egocèntric, el vestíbul s’ha convertit en unes golfes improvisades que han motivat tota mena de comentaris.[@more@]

—Diuen que ve de Madrid.

—Ca, dona! Que se la veu de poble o, a molt estirar, d’una ciutat petita com Terrassa o Sant Cugat.

—I tant! Fa per Sant Cugat, no trobes? Amb la classe que gasta…

—De classe res! És una farsant. Se la veu d’una hora lluny que calça aquests talons per impressionar-nos, però la mossa, aquí on la veus, és noia de costums casolans i rebequeta a les espatlles.

—Manoi! Si això pas que ho porta la joventut! Ara, llueixen cuir i cadenes per totes bandes, ensenyen la roba interior, si no el cul, i les mosses porten faldilles sobre els pantalons!

—Uix, sí. Són tan extremistes com alguns polítics; la roba o bé els va justa o bé els penja.

La discussió anava per llarg, però no m’he quedat per sentir-la. Tan bon punt he tingut l’ascensor davant, he abandonat les dues iaies entre capses, ferralla oxidada, artilugis corcats i mobles de disseny. I quins mobles! No són pas d’Ikea. Per tant, o la periodista és d’aquelles de renom que cobren una pasta gansa o algun embull ha muntat per arribar amb tanta pompa.

Aprofitant que els paletes li tombaven envans i refeien el terra, m’he decidit a fer una cosa que em volta pel cap de fa dies: arrencar la falsa finestra del mur. Ara que sé que no hi ha cap pati al darrera, potser que me’n desfaci d’una vegada. Així que martell i tornavís en mà, he començat a foradar les vores fins que m’he adonat que m’allargaria més que les rebaixes si no ho feia amb un trepant.

A quarts de vuit ja havia enllestit la feina. Per sorpresa meva —i de l’Ics, quan ho vegi— la falsa finestra és una capsa metàl·lica d’un gruix raonable. Pesa com un mort. Si més no, pesa com la tia Ruth el dia que va caure escales avall i el pare i jo vam haver d’arrossegar-la fins al porxo, tot esperant que una mica d’aire la revifaria. Malauradament, era ben morta i ben pesada.

Capítols anteriors:
07 Regal de reis
06 Responsabilititat compartida
05 Preguntes a l’aire lliure
04 Ni el lampista pot amb ella
03 Respostes al bar d’en Hopper
02 Solució temporal
01 Tancat

Comentaris tancats a 08 La capsa metàl·lica